El dia que es va fer pública la mort de Chantal Akerman vaig intercanviar missatges de Facebook amb la Francina Ribes. Quina pena, quina ràbia, quina injustícia. De seguida ens vam proposar escriure-li cadascuna una carta pòstuma per tal de compartir alguns pensaments al voltant del seu cinema i al voltant de la seva pèrdua. O, més aviat, al voltant dels pòsits de les seves imatges a les nostres retines i sobre el saldo negatiu que deixava el seu suïcidi en l’haver de les resistències cinematogràfiques femenines. Les cartes van sortir publicades al Fanzine Bulbasaur #6.

D’aquell minúscul homenatge, sobtat i poc reposat, va sorgir després la idea de fer-n’hi un a través de la matèria cinematogràfica. Un film col·lectiu que va ser possible gràcies a les aportacions de Francina Ribes, Alba Cros, Ariadna Guiteras, Jola Wieczorek, Maddi Barber, Irati Goroistidi, Xiana Gómez-Díaz, Blanca A. Mató i Cristina Pastrana, i que va servir per comunicar la retrospectiva Chantal Akerman, un record organitzada per la Mostra Internacional de Films de Dones i la Filmoteca de Catalunya el març de 2016. El film es va acabar dient com la retrospectiva: Chantal Akerman, un record.

A algunes de les directores i artistes que van participar-hi  les vaig convèncer explicant el projecte de viva veu. A d’altres els vaig enviar un e-mail. Revisant la proposta, torno a llegir algunes paraules que vaig fer servir per explicar la idea: “projecte minúscul i precipitat”, “grup desordenat i bonic”, “akermania”, “low cost”, “artistes agitprop”, “homenatge col·lectiu”, “foc a les retines”, “amor”, “ni un duro”.  També: “fanzin audiovisual”. També: “fanfilm”. Després la Xiana ho va expressar com un akermanamiento.

El cert és que la producció del film va ser espontània i veloç, accelerada i gonzo, un lloc magnífic des del qual treballar per a una generació que troba plaer en la desimboltura de l’autoedició (siguin fanzins o siguin fanfilms), encara més si és col·lectiva. No hi ha calés, mai no hi ha calés, però, per contra, hi ha llibertat absoluta i determinació. Això sortirà a la llum. Aquest homenatge sortirà a la llum. També hi ha símils amb algunes de les produccions d’Akerman: no hi havia calés a Saute ma ville; no hi havia calés a Je, tu, il, elle.

Les peces que conformen el fanfilm Chantal Akerman, un record remeten a l’univers de la cineasta de moltes formes, ben diverses. De vegades, un escenari. D’altres, un gest. Un moviment de càmera, un fora de camp de sobte enquadrat, la lectura en off d’una carta a la mare…

Obre l’artista i performer Ariadna Guiteras reescenificant l’inici d’aquesta entrevista. A Akerman li deien Charles Chaplin per la seva gesticulació exagerada.

Segurament, una exageració sorgida a la contra de la presó dels gestos, mínims i repetitius, de la rutina domèstica que havia atrapat a tantes jeannedielmans de la generació anterior. Segueixen les peces de Blanca A. Mató i Jola Wieczorek, que comparteixen en la seva forma la veu en off de cadascuna de les directores llegint una carta, en el cas de Mató, destinada a la seva àvia, i en el cas de Wieczorek, una carta a la seva mare.

La cultura epistolar ha estat tradicionalment relacionada amb la transmissió de coneixement entre dones. Akerman llegia, des de Nova York, les cartes que rebia de la seva mare a News from home, però ho feia seguint el seu esperit rebel i divertit, amb una prosòdia anodina i un volum tan baix i mandrós que no sempre se l’entén. Quantes distàncies hi ha entre Nova York i Brussel·les? Quantes entre la filla i la mare?

Potser les mateixes que hi ha entre les plantes que tenia l’àvia a la terrassa i les que té ara, al mateix pis, la neta.

Potser les mateixes que hi ha entre que la mare et visiti a Barcelona, procedent d’Àustria, i tenir la mare a prop.

Maddi Barber hi participa amb dues peces. Una, la interpretació lliure del que queda sedimentat després de veure La captive. A l’altra, fragments de la relació d’una neta i una àvia capturats per una càmera estàtica col·locada a la cuina. Sempre a la cuina. Com a la cuina està localitzada la peça d’Irati Goroistidi, que filma la seva mare durant la laboriosa i tediosa neteja del card com una pacient Dielman que arrebossa eternament la vedella.

La peça de Xiana Gómez forma part d’un projecte més ampli anomenat Anticipación. Gómez investiga la ressonància dels diversos rituals pels quals passen les dones abans de sortir de casa. Abans de sortir de festa. El film mostra una col·lecció de gestos a primera vista idèntics però, que, a mesura que es repeteixen, desvelen genuïtat i revelen el plaer del temps íntim.

Per últim, tanca el film col·lectiu la peça d’Alba Cros i Francina Ribes amb una carta d’homenatge explícit. Es tracta de la mateixa carta pòstuma publicada a Bulbasaur #6, locutada per la mateixa autora i acompanyada per les imatges filmades per l’Alba Cros, amb el mòbil, en un viatge d’avió a París, ciutat on Akerman va decidir morir.

ANTERIOR
Següent