Durant vint anys, vaig ser el curador d’una organització que jo mateixa vaig iniciar i que es va fundar a finals de 1999 a Frankfurt del Main. Va ser una col·laboració amb diverses persones des del principi i, sobretot, qui hi va ser sempre va ser Heide Schlüpmann. La Kinothek Asta Nielsen va ser nomenada així en honor d’una fantàstica actriu danesa de l’època del cinema mut. Vam considerar que havia estat un personatge clau en la història del cinema en general i del cinema de dones. Fins a finals de 2019, jo era responsable de la programació i m’encarregava de coordinar els actes d’aquesta organització.

Logotip de la Kinothek Asta Nielsen. 

El primer gran esdeveniment que vam fer a Frankfurt l’any 2000 es va titular Frau Kino (Cinema de dones). Vam observar el treball de dones directores des dels inicis del cinema fins al present. Per acompanyar-lo, vam publicar una edició especial preciosa de “Frauen und Film”. L’any 2018, Gaby Babić va entrar a formar part de l’equip i, des de principis del 2020, és la curadora i la directora general de la Kinothek. El 2018, vam organitzar un festival de cinema: Remake. Frankfurter Frauen Film Tage. La segona edició del festival va tenir lloc l’any 2019, i des de llavors és un festival biennal. Jo soc una de les curadores del festival i també soc responsable del nostre arxiu. Aquest arxiu conté, sobretot, documents de 50 anys de cinema feminista, des de principis de la dècada dels setanta. Per entendre el context del cinema feminista i el nou moviment de dones que es va desenvolupar als setanta, és clau observar el treball de la crítica i dels festivals. Hi ha molt material. Tenim una col·lecció considerable i una gran varietat de recursos. Al principi estava formada per la meva col·lecció particular, i em fa molt contenta poder-la posar a disposició del públic. Vaig començar la meva col·lecció el moment en què vaig assistir a un dels primers festivals de cinema feminista, a Copenhagen l’any 1974, que va organitzar el col·lectiu Redstockings. A partir d’aquell moment vaig començar a guardar tot el material imprès que trobava. Mentrestant, l’arxiu ha crescut gràcies a les donacions de moltes biblioteques particulars. L’any 1978, també vaig formar part del col·lectiu Frauen und Film a Berlín, i em vaig convertir en una de les coeditores quan em vaig traslladar a Frankfurt a principis dels vuitanta. I cap a mitjans de la dècada dels vuitanta, em vaig centrar més en la programació. Encara avui, “Frauen und Film” és el nostre punt de referència a l’hora de treballar.

La nostra prioritat és evitar que els films de dones caiguin en l’oblit. Al nostre manifest de fundació hi vam escriure: “La Kinothek Asta Nielsen vol construir la història fílmica mitjançant programes fílmics. D’aquesta manera omplirem els buits que deixi el treball de la teoria i de la pràctica cinematogràfica dels moviments de dones més recents. La nostra intenció és treure tots aquests treballs de l’oblit.”

Per mantenir viva la feina que han fet les dones al llarg de la història cinematogràfica cal, primer de tot, guardar les còpies a un lloc segur. I s’han fet moltíssimes coses a l’arxiu des del 2000. La Kinothek ha ajudat a aconseguir-ho gràcies a la recerca i a la programació. Però un altre element que ajuda a aquesta conservació i que també és essencial és el fet d’oferir els films al públics, és a dir, a les sales de cinema. Els films només es fan presents si algú els veu. Un tercer aspecte que representa una dificultat afegida avui dia és hi ha hagut diferents suports i materials fílmics al llarg de la història. Després de tot, la percepció que es té d’un film també ve determinada pel material i pel format amb què es va fer.

Fotografia del manuscrit A day in Paradise d’Asta Nielsen.

Els films són un producte col·lectiu que també és polític. Explicar aquest fet al públic i treballar en contra d’un context en què la història del cinema està dominada per “obres mestres” i referents majoritàriament masculins era bàsic a l’hora d’abordar la crítica fílmica feminista. Les dones directores també han treballat les pel·lícules d’autor, tot i que si s’estudia amb atenció la història del cinema, és evident que les directores més notables només van poder realitzar els seus films en el marc d’un col·lectiu. Com és el cas de Germaine Dulac, per exemple, que va fer els seus films en un context lesbià i queer. Aquest col·lectiu reforça l’individu, que adopta una posició en contra de les estructures dominants. Això també queda palès a l’estètica dels films. Les formes establertes s’obren, la ficció i els documentals s’entrecreuen i les diferents parts participants davant i darrere de la càmera aporten vivències i realitats als films. Això fa que els films s’obrin potencialment a públics més diversos.

Gràcies a la col·laboració amb Heide Schlüpmann i a la cooperació de diversos professionals per dur a terme projectes al llarg de vint anys, no només ha estat possible la continuació de la Kinothek, sinó que també ha ajudat a que segueixi creixent. Encara que la Kinothek Asta Nielsen no sigui un col·lectiu en el sentit estricte de la paraula, el projecte va sorgir a partir d’una mancança que no només jo havia percebut, i per aquest motiu vaig buscar una solució juntament amb altres persones. Hi havia una manca de reconeixement del treball de les dones al cinema i un abandonament per part de les distribuïdores i de les sales de cinema. Des dels seus inicis, la forma de fer de la Kinothek s’ha basat en l’intercanvi. Per a mi, la programació i el treball d’arxiu van de la mà pel que fa a la comunicació, a les iniciatives i a les idees sobre col·laboració i suport mutu.

Jo mateixa i molts altres vam fer la major part de la feina i, gairebé tota, de forma voluntària. Per això sempre ha estat necessari un compromís personal. Però gestionar un projecte en grup des del principi és una altra cosa. I encara que segurament això hauria estat possible amb la Kinothek, per molts motius la idea no es va arribar a posar en pràctica. Això hauria significat assumir la responsabilitat de la Kinothek com a col·lectiu.

Molts col·lectius de dones, incloent especialment col·lectius cinematogràfics, es van fundar els anys seixanta i setanta, però no gaires van durar més enllà d’aquella època. A finals dels anys noranta, aquest tipus d’estructura organitzativa ja no era reproduïble. I avui dia? Molts festivals depenen en gran part de gent que treballa de forma voluntària. Però, pel que veig, aquests col·lectius són força temporals i fugaços. Els col·lectius que duren en el temps no només basen el seu treball en una idea i en un compromís polític i social, sinó també en la viabilitat econòmica, encara que només lleugerament i calgui millorar aquest aspecte. La Kinothek ha lluitat durant anys i s’ha esforçat Per aconseguir-ho. Allò que es manté de forma constant és que el treball substancial que fan organitzacions autònomes cada vegada requereix més burocràcia i ha d’afrontar més pagaments, de les relacions polítiques de poder, i també ha d’invertir en publicitat, o dit d’una altra manera, ha de fer autopromoció.

La Kinothek Asta Nielsen actualment rep el suport de la ciutat de Frankfurt i, com a novetat enguany, també rep suport institucional de l’estat de Hesse. Això permet fer una certa planificació i, sobretot, ens permet que la feina que es desenvolupa es pugui pagar. Cada vegada és més important i encara més complicat preservar una independència política i de l’entorn a la nostra tasca cinematogràfica, evitar entrar en competició i haver-nos d’adaptar a les pressions financeres.

Finalment, ens anomenem la Kinothek perquè no només treballem per donar suport als films de dones sinó que també treballem per al cinema com a institució. Des del principi, i sobretot en l’època del cinema mut, las sales de cinema eren llocs molt especials per a les dones. Les projeccions de films muts amb acompanyament musical en directe és un dels temes que volem treballar, per poder portar-les al present. Gràcies a les nostres col·laboracions amb arxius i distribuïdores, que són clau, els cinemes són els nostres camarades, els cinemes que segueixen gestionats per col·lectius compromesos.

Fotografia de l’edifici de la Kinothek Asta Nielsen.