Women Make Movies (WMM), l’organització que presideixo des de 1983, és una de les poques organitzacions audiovisuals feministes que s’ha mantingut activa, de totes les que es van fundar la dècada dels setanta. Va començar com un projecte comunitari de barri per ensenyar a fer films a les dones que hi vivien, i ha crescut per convertir-se en una reconeguda distribuïdora internacional de films fets per dones i sobre dones que ha tingut un gran impacte sobre la disponibilitat i l’estudi dels treballs audiovisuals de dones a nivell global.

Logotip de la Women Make Movies.

Women Make Movies (Les dones fan pel·lícules) va ser fundada l’any 1969 per Ariel Dougherty i Sheila Page. S’havien conegut a una trobada del Moviment d’alliberament de les dones i van formar un equip de treball cinematogràfic per documentar diferents temes sobre les dones. Primer es van anomenar Chelsea Picture Station, des de 1969 fins que van canviar el nom a Women Make Movies l’any 1972. El nom original no incloïa la paraula “dones” de forma intencionada, sinó que feia referència al lloc on es trobava el grup, a Chelsea, que era un barri de classe treballadora, perquè esperaven que no intimidés tant les dones que hi vivien. Volien ser un recurs per a la comunitat. Impartien classes de producció fílmica a l’Església Catòlica de Sant Columba com a part d’un projecte local. Un fullet de mà de l’època convidava “mestresses de casa, secretàries, mares, noies” i moltes d’altres a què hi anessin “per aprendre a fer una pel·lícula”.

Women Make Movies era un dels nombrosos tallers i col·lectius de producció que es van crear als Estats Units a la dècada dels seixanta i la dels setanta. Hi havia la New York Filmmakers Co-op, una distribuïdora col·lectiva per a cineastes experimentals, que encara existeix actualment; el Millenium Film Workshop, un espai de formació i de projecció, que encara avui dia manté un diari cinematogràfic; New Day Films, que és una distribuïdora de films independents que encara està activa avui dia; i el col·lectiu cinematogràfic radical Newsreel, que es va convertir en Third World Newsreel a mitjans dels anys setanta. Tenien una manera de fer molt similar a WMM, tot i que nosaltres ens centràvem sobretot en la necessitat d’un cinema que reflectís específicament les perspectives de les dones i que expressés les polítiques del Moviment d’alliberament de les dones i de la segona onada del feminisme. El Newsreel Collective va escriure: “A les nostres mans, el cinema no és un aparell de control estètic, estèril i amb paraules boniques. Sinó que és una arma per contrarestar, per contestar i per trencar la façana de les mentides dels mitjans de comunicació del capitalisme”. Per part de WMM hi havia compromís conscient per documentar la vida de dones reals i les seves experiències per contrarestar la representació que feien de les dones i del feminisme els mitjans de audiovisuals més importants.

La pràctica col·lectiva va ser un element clau de la manera de treballar de WMM al llarg de tota la dècada dels setanta. WMM i el taller de producció, la Chelsea Picture Station, ensenyaven cinema a les dones i van produir quaranta curtmetratges. Kristen Fallicia va escriure a la seva tesi “Sostenir les cultures fílmiques feministes: una història institucional de Women Make Movies” (Sustaining Feminist Film Cultures: an Institutional History of Women Make Movies): “El fet de compartir les habilitats per ensenyar i els recursos materials i intel·lectuals de la Chelsea Picture Station, les col·laboracions habituals, i que tot es decidís per consens sense imposar una autoritat a l’hora de treballar per l’objectiu compartit de formar dones en producció cinematogràfica indica un compromís ferm, expressat obertament o no, amb els ideals feministes.” Encara que les primeres produccions estaven més orientades perquè les estudiants desenvolupessin les seves idees de forma individual, després de la reorganització de 1975, es va orientar cap a una producció en grup. Així, l’any 1976 van produir un documental col·lectiu titulat “ASSISTÈNCIA MÈDICA DES DE LA NOSTRA BANDA DE L’ESPÈCULUM”.

Encara que als crèdits hi apareguin els rols tradicionals de directora, editora, productora associada, etcètera, al principi de tot hi diu “Dissenyat i dirigit per Denise Bostrum i Jane Warrenbrand”; una picada d’ullet al model de producció col·lectiva. El film va ser molt reeixit, i va guanyar el Llaç blau, el primer premi de la seva categoria, a l’American Film Festival, un esdeveniment anual organitzat per l’Educational Film Library Association. També es va projectar al Toronto International Film Festival, que en aquella època era conegut com a Festival of Festivals. Tot i això, l’èxit del film no va aportar estabilitat a l’associació. Sinó que més aviat va agreujar les tensions que hi havia entre la voluntat de mantenir els principis d’una organització amb ideals feministes i el desig de trobar més estabilitat des d’una pràctica institucional més professional.

Fotografia històrica de la Women Make Movies.

Fotografia històrica de la Women Make Movies.

En aquell moment, l’organització estava estructurada amb un sistema d’afiliació i, pagant una quota anual força baixa, es podia tenir accés a uns equips de producció de 16 mm molt cars, i difícils d’aconseguir. L’organització va tenir problemes econòmics de forma continuada al llarg de les dècades dels setanta i dels vuitanta i, cada vegada que volia fer produccions professionals, havia de recórrer a ajuts i subvencions. Els principals finançadors de l’organització eren el govern municipal, el regional i el federal i a finals dels anys setanta va participar en un programa molt important de formació professional de l’administració Carter, anomenat CETA. Aquest programa va permetre que es creessin sis llocs de treball remunerats a l’organització i, per primera vegada, es van incorporar dues codirectores. Al mateix temps, l’organització va començar a tenir problemes amb les fundadores, perquè les produccions no s’arribaven a acabar i això causava problemes. A més, també hi va haver un canvi de govern i Ronald Reagan va prendre possessió. La nova administració va excloure específicament el suport a les dones artistes com a criteri per rebre les subvencions del National Endowment for the Arts. Per tal d’aconseguir suport d’altres inversors, els nous treballadors contractats van intentar professionalitzar l’organització ampliant la junta directiva per incloure-hi dones externes al col·lectiu i que no fossin sòcies. El nou personal contractat per al programa CETA volia seguir amb aquesta professionalització i això va crear conflictes amb la segona onada de feministes més antigues de la junta. Aquests conflictes entre els treballadors, la nova junta i l’anterior, i les sòcies, a més de la creixent inestabilitat econòmica, va fer que l’organització estigués a punt de desaparèixer.

Encara que jo ja formava part de WMM als anys setanta, primer fent pràctiques i després com a productora associada amb nòmina fent de productora per a un dels últims documentals que va produir la WMM, quan hi vaig tornar als vuitanta, l’organització estava en una situació molt delicada. I tot i que encara es feien els cursos de formació a través de tallers de producció fílmica, WMM no havia produït res des de feia anys. Després d’una sèrie de reunions amb la comunitat i amb tothom que estava interessat en decidir el futur de l’organització, es va decidir fer un canvi i orientar l’organització a la distribució, ja que era el que generava més beneficis. Quan em van contractar com a directora l’any 1983, ja se sabia que era amb la intenció que WMM tingués una estructura jeràrquica.

Des d’aleshores, WMM ha tingut personal en nòmina sota el paraigua d’un consell d’administració. No obstant, tant la base inicial del col·lectiu i el feminisme de l’organització s’han mantingut fins al dia d’avui. Gairebé totes les decisions que pren el consell d’administració ho són per consens i les decisions sobre adquisicions de films per a la nostra tasca de distribució es prenen de forma conjunta amb un comitè format per tot el personal contractat. ls nostres programes sempre han inclòs xarxes de relacions professionals i mentories per garantir un aprenentatge equilibrat d’igual a igual en lloc de fer una formació jeràrquica de dalt a baix. Tot i que, potser, la línia més consistent des dels inicis de la pràctica feminista col·lectiva ha estat el compromís continu amb l’autorepresentació. Com a una organització feminista interseccional, sempre s’ha procurat que l’organització reflecteixi la diversitat de les dones —dones de color, dones grans, LGTBIQ— i totes aquelles perspectives que sempre han estat infrarepresentades o mal representades als principals mitjans audiovisuals. De fet, la primera línia dels estatuts de l’organització encara apareix a les normes de funcionament de la WMM: El cinema i el vídeo són forces molt potents i dominants a la societat del segle XX (i ara al XXI) i formen les percepcions i les actituds del públic en general, en canvi, les dones com a grup han estat infrarepresentades i mal representades pels mitjans audiovisuals, i WOMEN MAKE MOVIES ofereix un remei positiu per a aquesta situació. I avui dia encara treballem amb aquests principis!

Fotografia promocional de la Women Make Movies.