Marcia Merino, La Flaca Alejandra, sobrenom de la seva època de militància al MIR, va ser detinguda i torturada per la DINA el 1974. En un moment donat de la seva detenció, es va trencar i va començar a entregar informació rellevant que posà en perill als seus companys, molts dels quals van ser detinguts, torturats i assassinats.La seva col·laboracióamb l’aparell repressiu es va mantenir fins al 1992, moment en què, iniciats els processos per la desaparició de militants, decideix contribuir a l’esclariment dels fets.
Carmen Castillo va ser una de les víctimes de la delació de Merino que també va suposar la detenció i posterior desaparició i mort del seu company Miguel Enríquez. La tenaç investigació de la directora la va portar fins a la delatora, un cop aquesta va decidir exposar-se en públic.Se li va fer imprescindible establir amb ella una llarga conversa per a esbrinar cara a cara el què, el com i el perquè. Però sobretot el més important: poder comprendre la naturalesa del terror per encarar la supervivència sense fantasmes.
Calia posar nom al seu terror com a víctima i també al terror i posterior fredor d’aquella que va desencadenar el seu patiment. Hi ha mil preguntes que s’acumulen, sentiments contraposats i voluntat de comprensió,de posar nom i paraules que no existeixen i no són de perdó, al que s’ha viscut. El film intercala imatges de la conversa que manté la realitzadora amb la delatora amb d’altres que són la reconstrucció d’alguns dels escenaris i episodis provocats per les delacions. Recorreguts en cotxe que reconstrueixencom i el moment en què va reconèixer i delatar després a una companya, visita a la cel·la on va ser torturada.Descripcióde com va cedir la seva voluntat als torturadors, com va fer el pas cap al que ella mateixa anomena un forat negre. Un forat on va esdevenir, per als seus antics companys de militància, el símbol de “lo más abyecto” i del que araha decidit sortir, explicant i explicant-se.
No escatima, la Flaca, cap descripció que pugui retornar a la llum el que va fer-se a si mateixa i als altres.
Aquests moments, d’una intensitat extrema però alhora tremendament sòbria pel que fa a la posada en escena, contribueixen al propòsit del film d’acostar-nos a una vivència terrible que la mateixa Marcia defineix com el moment en què el temps – tot el seu temps passat però també el present –va passar a mans del torturador.I aquest és el temps que ella vol rescatar de l’oblit que es va construir per poder sobreviure morta en vida.
També és rellevant el que declara una altra víctima quan, per fi, en un judici, es troba cara a cara amb qui l’havia torturat i descobreix que, en la seva impotència com a víctima, l’havia engrandit. El testimoni de la Gladys subratlla aquest moment com el de la veritable reparació perquè allà va poder desmitificar físicament i intel·lectualment al torturador tot rescatant el temps que li havien robat.
L’entrevista entre Marcia Merino -que vol explicar-se,que necessita explicar-se per reconstruir, com diu ella, no solament la seva memòria sinói també la memòria d’un país- i Carmen Castillo, incorpora una sèrie de testimonis de la repressió, víctimes com ella però que no van delatar, que no es van trencar i que descriuen la col·laboracióamb la DINA, amb els torturadors, com la mort total, pitjor que la mort física, pel que té de renúncia al ser més íntim, a la pèrdua absoluta del que una o un és. El cara a cara entre la Flaca i les altres víctimes apropa el film a la representació continguda del rastre del terror des d’un compromís explícit amb la veritat per més incòmode que aquesta sigui.
El film participa també de l’estranyesa que li suposa veure el seu país funcionar amb normalitat, de forma similar a tants altres països, d’esquena a una història d’horror de persecució i posterior silenci.
La directora inscriu el seu treball en la voluntat de desafiar la sorda amenaça que plana sobre tot el país, Xile, de no voler escoltar,de no voler saber res del que va passar.
Sobre aquest silenci que s’interposa entre la reparació i la mort en vida, el film planteja l’exigència que, per tal de fer justícia, de debò, a les víctimes, “…la verdad tendrá que ser dicha una y otra vez”.